29/10/15

No jugueu amb els noms

A mi em diuen Vicent, vaig haver de repetir tres vegades, s’entossudien a dir-me Vicente, així amb una interdental com una casa que feria la meua orella valenciana i em repatejava el fetge. Però l'altre dia vaig assistir a una conversa, bo a una conversa no, a una discussió que no feia més que acalorar els dos conversadors. Ella s'enfadava perquè ell deia que estaven estudiant català. No digues això –insistia ella pujant el to de la conversa– nosaltres parlem valencià i estudiem valencià. Ell tornava, però si és la mateixa llengua. A mi em fa igual, com si són el sumsumcorda, la meua llengua és la valenciana i la meua comunitat la valenciana. Sí, ja sé que a tu t’agrada tot això de País Valencià, però a mi no –matisava ella mentres ell enrogia. Als uns els fot que li diguen Comunitat Valenciana i als altres els molesta que sempre vagen amb la bandera del País Valencià. Els de Sogorb volen que parlem de Segorbe, però els de Londres entenen que no pronunciem London perquè preferixen que no ferim les seues orelles britàniques. Imagineu-vos pronunciant Friesoythe si no sabem ni papa d’alemany. Però res és senzill, tot es complica. Si algú creu que té la veritat que s’ho faça mirar, no és gens fàcil. Alguns dels que jugaven amb els noms dels altres quan pronunciaven el seu nom a la castellana s’ofenien, no em dic Juan, deia un amic meu, sóc Joan i l’altre que no sabia pronunciar la palatal africada sonora, ni la fricativa sonora, ni res que se li pareguera ho intentava i per molt que ho feia no pasava de Yuan o Yoan. Així ens va, encara no ho hem aprés perquè ens sentim oprimits i alguns encara ens volen més oprimits, perquè oprimits poden reclamar llibertat, llibertat que després no saben aplicar ni amb els seus ni amb els altres. I així ens va. No juguem amb els noms. No fem broma, a ningú li agrada que li’l canvien. Qualsevol s’ofén, però pensa que tu també, i jo.

20/10/15

La llei de senyes d'identitat

Una de les coses que més em preocupava si havia de continuar dirigint des de la Subdirecció General la política lingüística de la Generalitat era precisament haver d'aplicar una llei que havia sigut aprovada amb el vot solitari del grup Popular de les Corts en l'anterior legislatura. El PP es va equivocar en moltes coses, no van saber tallar bé la corrupció que anava rosegant la política d'alguns dels seus dirigents. Tampoc van saber fer bé les retallades. Però no només no ho van saber fer ells, veia com molts companys tècnics tampoc aplicaven una política no d'austeritat, sinó de racionalitat en el gasto públic. Tampoc la veig ara. L'Administració continua creixent sense criteri. Molts funcionaris han abandonat el motiu pel qual ho són, ho som. Som funcionaris perquè hem de servir a la societat. Som docents perquè hem d'ensenyar, hem d'educar, hem de fer una societat més justa i igualitària. Però, no, molts tècnics, molts docents, fan com els polítics, els interessen més els seus interessos particulars i ideològics que no els interessos particulars i globals dels ciutadans.
Sempre vaig procurar aplicar criteris racionals en tot allò que decidia sobre els gastos o les subvencions, però no sempre era fàcil. Moltes coses no eren necessàries, però les havíem de fer per llei o per norma.
Que deroguen la llei de senyes d'identitat tal com l'havia concebuda el grup Popular és una bona notícia, ara bé, que apliquen altres normes contràries a la pau lingüística que havíem aconseguit serà tornar a encendre una metxa innecessària. Es va equivocar el PP de la VIII legislatura intentant anar en contra de l'AVL que tan ens va costar crear, formar i posar en marxa. Encara hi ha molts valencians que no la coneixen, encara hi ha molts tècnics que la rebutgen, encara hi ha molts docents que la ignoren i a més, el PP es va encarregar de crear un problema absurd i innecessari. Una intromissió política que no calia. Que reflexionen de com els va anar. Per cert, encara anaven més lluny del que sembla. No obstant això, que ningú menyspree els enemics, ni els amics. Tant els uns com els altres ens poden sorprendre. Com m'ha passat a mi.


30/9/15

Nadem contra corrent

Som els professors de Valencià els que ensenyem als alumnes que en els registres formals hem d'usar les formes reforçades dels demostratius. Per què? Per què tota la literatura contemporània està escrita amb els demostratius reforçats? Per què a Catalunya és la forma general i per això ho ha de ser de l'estàndard?
Si el Decret de Nova Planta no haguera imposat el castellà què hauria passat? He pogut comprovar que a Bocairent, des del segle XVI els demostratius simples ja eren generals. La làpida de l'últim rector de la Villa, Francesc Sanz de la Llosa, enterrat l'any 1599, diu: «Ací jau Francesc Sanz de la Llosa, últim rector d'esta villa. Ha fundat 2 benifets i...». Podríem pensar que era per una qüestió d'espai, però no van tindre cap complex d'escriure en la pedra el demostratiu 'esta' i per això podem pensar que ja era habitual.
En el Llibre de Capítols i Deliberasions del Clero...
Quan va arribar el PP al poder en la Generalitat l'any 1995, tot i que els principals dirigents eren conscients que no podien anar contra el que s'havia fet en els 12 anys anteriors, als tècnics de la conselleria ens arribava alguna indicació que els causava la forma 'aquest' en els seus escrits que no els agradava. No se sentien identificats amb eixe llenguatge. Recorde que al principi, en les presentacions que havia de firmar el conseller o el director general tractàvem d'escriure evitant els demostratius, la qual cosa complicava la lectura del text, però a nosaltres ens servia d'exercici mental i ens obligava a revisar la redacció dels textos amb moltes més ganes de les que hauríem tingut.
Al cap de poc temps vaig decidir convéncer-me que les formes dels demostratius simples també podrien ser dels registres formals i més quan érem conscients que l'IEC les havia acceptat. És per això que tots els meus escrits personals vaig començar a canviar-los i els escrits oficials també. Amb l'ús te n'adones que no és tan gran el crim i que la que et resulta postissa ara és l'altra forma. El diari oficial continuava publicant els textos amb els reforçats, encara que a poc a poc arribaven els de la nostra conselleria amb demostratius simples i així els textos jurídics més formals incorporaven estes formes. Alguns tècnics s'estiraven els monyos quan algú els demanava que seguiren el camí que marcàvem des de política lingüística, i això que ho diu la llei d'ús i ensenyament. Però curiosament, quan intentaves dirigir, la llei diu que el Govern assumirà la direcció tècnica, tot són problemes per part dels uns i dels altres. Primen altres aspectes com la unitat de la llengua. Prima el fusteranisme mal entés. Les editorials valencianes sembla que volen vendre més llibres allà que ací. No estaria de més que forem més oberts i sensats en este tema. Ja sé que la situació política no ha afavorit massa. No obstant això, ha servit per a fer reflexionar sobre algunes veritats absolutes que en llengua no ho són mai. No ho són, per posar alguns exemples en anglés, en francés, en castellà i fins i tot, no ho són en català. Ni a Catalunya ni tampoc en el valencià.

29/9/15

sondatge i sondeig

Recentment he vist utilitzada la paraula 'sondatge' per a referir-se a les investigacions d'opinió sobre una qüestió determinada en mitjans de comunicació catalans. Tots els diccionaris consultats coincidixen en la definició "Acció de sondar".  I quan pensem en sondar, pensem en una sonda, en un sondatge gàstric, en un sondatge biliar, un sondatge vesical, dels mètodes de sondatge en l'esquí, del sondatge pas per pas, en un sondatge elèctric, en un sondatge geolèctric, en un sondatge magnètic, en un sondatge estratigràfic, però no en un 'sondatge electoral' o en un 'sondatge d'opinó'. Per als dos casos anteriors quasi sempre veurem utilitzada la paraula 'sondeig' que a més seria totalment intercambiable amb l'anterior 'sondatge' amb un matís més terminològic. Per què, doncs, s'usa sondatge en determinades ocasions? És veritat que la majoria dels exemples que podria aportar pertanyen a publicacions catalanes. Els valencians preferim l'ús de la paraula sondeig en ambdós casos, però tal vegada sondatge a alguns catalans els sone més pròpia i per això la usen per a diferenciar-se enncara més. El DNV ha marcat l'entrada 'sondatge' en el camp de la medicina i en l'entrada 'sondeig' remet a 'sondatge' amb la mateixa marca de medicina. El DIEC tamé acunya el terme en el camp de la medicina, però també considera que forma part del lèxic comú i en l'entrada 'sondeig' trobem la locució 'sondeig d'opinió'. El Diccionari de l'Alguerés només dóna entrada a 'sondatge', més similar a l'italià 'sondaggio' i que pronuncien [sundágia].

4/8/15

A la força va el moro a missa


Quan em va telefonar Paco Grau per a preguntar-me com podien dir en un capítol de l'Alqueria Blanca "a la fuerza ahorcan", vaig consultar amb uns quants companys i al final vam trobar una molt bona correspondència que a tots ens va agradar molt: "a la força va el moro a missa". I és que encara que faça tants anys que els últims moros foren expulsats, en el nostre valencià tenim ben vives un bon grapat de frases o refranys que recorden l'estada dels moros en les nostres terres, com a dominants i com a dominats. Molts pobles celebrem festes de moros i cristians i encara està per resoldre com van arribar ací els nostres avantpassats. Per què fem festes de moros i cristians? Una pregunta que encara no està resolta. Fent una certa paròdia, recentment algun partit també ha parlat, mig en broma, que tenen famílies internes, els cristians vells i els morets. Jo afegiria, els cristians vells, els morets i els almogàvers, però això és una altra història que ara no toca.

Tornem a les expressions que utilitzem encara, el meu amic Lluís sempre que es posa herbero en el timó diu: "bategem el xiquet perquè no es faça moro". És una expressió que segurament li ve de família i que recorda la por que tenien els nostres avantpassats que els seus fills no seguiren la fe catòlica. Ara de forma graciosa servix per a posar alcohol en qualsevol beguda, de fet el café pot estar tocat o batejat si li posem una xorradeta d'algun licor. Una altra de les que em crida l'atenció és quan diem "això és faena de moros", especialment quan ens referim a les faenes que necessiten de molta mà d'obra, faenes que són dures i dic jo, això serà perquè els senyors de les nostres ciutats, viles i pobles feien servir els moros que quedaven per a les faenes més dures i difícils? Una expressió que s'ha perdut prou és aquella de "pareixen moros en taverna", quan es referien a persones molt o massa alegres i desenfadades en una situació que no els corresponia i demanava més compostura. No s'ha perdut tant, però es perdrà també pel temps l'expressió "hi ha moros en la costa" quan s'estava parlant d'alguna cosa i hi havia pels voltants persones que no era convenient que ho escoltaren. Hui en dia l'hem substituït per "hi ha roba estesa" que també es perdrà. I quan volem fer-nos tots iguals diem: "o tots moros o tots cristians". Ací paguem tots igual o ací treballem tots igual.

12/7/15

Loqui facile, praestari difficile

Del dit al fet, hi ha un gran tret, no sembla mai tan fàcil arribar allà on vols. De vegades no paga la pena fer grans afirmacions ni buscar grans objectius. Uns objectius més concrets i més plausibles poden ser més accessibles que no un grans objectius que han de comptar amb moltes aliances que no són fàcils d'aconseguir en la nostra societat.
Als polítics els agrada omplir-se la boca de grans objectius europeus, a casa nostra portem ja molts anys avançant sense fer grans declaracions. Al contrari, hi ha qui s'ha entestat a dir el contrari del que feia i hi ha qui s'ha congraciat precisament amb estes actituds per a criticar tot el que feia l'altre.
En el meu cas, des de la meua reduïda parcel·la, he contribuït perquè tot això fóra possible. Però no ho he dit mai, mai he fet grans declaracions. Ara està per veure si les grans declaracions van seguides de bones intencions. Li hem pegat la volta a la tortilla. Ara tot va al revés, d'ací uns anys serà bo mirar què deien i què s'ha fet.

14/6/15

Vos desitge un bon dia

Acabe de veure una mala traducció al valencià de l'expresió castellana 'dar los buenos días'. En els supermercats de Consum han optat per utilitzar el missatge 'Da los buenos días...' i en la versió valenciana han fet el mateix quan haurien d'haver canviat el verb donar pel verb desitjar. Els valencians no donem els bons dies, ni el bon dia, simplement desitgem que tinga o que tinguen un bon dia les persones amb què ens trobem. Molts usos del verb 'dar' castellà no els podem traduir pel verb 'donar' valencià, hem de recórrer a altres verbs com 'fer' o en este cas a 'desitjar'.

9/6/15

El valencià i el codi ISO vlca

Codis de llengües proporcionats per l'ISO per al valencià
1. ISO 639-1 (Codes for the representation of names of languages–Part1).
El codi es compon de dos lletres, en este cas “ca”. L’organisme que s’encarrega de registrar els codis és Infoterm (International Information Centre of Terminology), amb seu a Viena.
2. ISO 639-2 (Codes for the representation of names of languages–Part2).
El codi es compon de tres lletres, en este cas “cat”. L’organisme que s’encarrega de registrar els codis és Library of Congress, amb seu a Washington.
3. ISO 639-3 (Codes for the representation of names of languages–Part3).
El codi es compon de tres lletres, en este cas “cat”. L’organisme que s’encarrega de registrar els codis és SIL International (Partners in Language Development), amb seu a Dallas.
La diferència entre els dos primers té relació amb l’àmbit, que en el cas de l’ISO 639-1 és més restrictiu ja que només es basa en llengües on s’ha desenrotllat una terminologia especialitzada. No obstant això, els dos són llistats oberts.
Els codis ISO 639 no se solen canviar per poder assegurar la continuïtat i estabilitat de grans bases de dades que s’han fet al llarg dels anys.
Els organismes que s’han mencionat abans són els encarregats de determinar si les sol·licituds de crear, eliminar o canviar un codi complixen els requisits corresponents.
Va haver una sol·licitud de canvi (2006-129) que afectava a la denominació de l’element del codi, i que demanava la creació de dos elements de codi separats per al català i el valencià, així com el canvi del codi existent per al català quant a l’àmbit lingüístic. Esta sol·licitud va ser rebutjada.
– Es va estudiar la possibilitat d’assignar un codi diferent per al valencià.
El comité (JAC-Joint Advisory Committee ISO 639/RA-JAC) subratlla que els identificadors ISO 639 no són abreviatures lingüístiques.
– Quant a la família d’estàndards ISO 639, un estàndard més apropiat per al valencià s'ha proposat en ISO/DIS 639-6 Codes for the representation of names of languages -- Part 6: Alpha-4 representation for comprehensive coverage of language variants.
– Els tribunals valencians i espanyols van concloure que no es pot distingir el valencià com a llengua diferent, i per tant el comité JAC va rebutjar aprovar la sol·licitud de redefinir [cat] / [ca] com a macrollengua.
El que sí que s’ha creat és el nou codi diferenciat per a la llengua de signes, en el cas de la Llengua de signes Valenciana el codi és “vsv” (sol·licitud 2006-087) i la Llengua de Signes Catalana és “csc” (sol·licitud 2006-086), les dos aprovades pel SIL International (ISO 639-3).
4. ISO 639-6 (Codes for the representation of names of languages–Part6).
El codi 639-6 permet diferenciar les variants lingüístiques, el codi per al valencià és:

VLCA

Accediu des d'ací a la consulta dels codis de Geolang *AVÍS Ignore per quina raó l'enllaç ha deixat de funcionar. Va estar un temps determinat accesibl a través de l'enllaç. Ací teniu el que podíem veure sobre el valencià i la proposta de codi ISO de quatre dígits.

This is the home page for Part 6 of the ISO 639 family of standards, Codes for the representation of names of languages - Part 6: Alpha-4 code for comprehensive coverage of language variants. ISO 639-6 attempts to provide as complete an enumeration of languages as possible, including living, extinct, ancient and constructed languages, whether major or minor, in a variety of modes including written, spoken and signed.

ISO 639-6


Alpha-4 Parent ID Results
Alpha-4 ID
Alpha-4 Parent ID
Language Reference Name
cat
iren
Catalan
more details
algr
iren
Alguerès
more details
vlca
iren
Valencià
more details
eisn
iren
Eivissenc
more details
mlrq
iren
Mallorquí
more details
mnrq
iren
Menorquí

3/6/15

Junts amb l'AVL

Ara és el moment de demanar la unió pel valencià més que mai. L'AVL ha fet un treball ingent en els útims anys per ser el centre de la promoció del valencià buscant acords i consensos, tal com li ho van encarregar les Corts.
L'AVL s'ha dedicat a difondre els principis de les Normes de Castelló de 1932, a divulgar els grans escriptors valencians de tots els temps, enguany s'està celebrant l'any Carles Salvador. Mentrestant hem pogut accedir al diccionari, al gran diccionari valencià del segle XXI. La base d'este diccionari la trobarem en el que va publicar la Generalitat amb l'Institut Valencià de Filologia Valenciana i l'editorial Bromera. Des del Salt es va continuar actualitzant i modificant fins que l'AVL va assumir les competències en matèria de lexicografia. L'any 2014 va veure la llum un diccionari que, tot i que s'autonomena normatiu, és més un diccionari general que ha rebut moltes aportacions per part dels acadèmics lexicògrafs, especialment de Jordi Colomina i d'Emili Casanova. Tot i que en la redacció final podem detectar aportacions de la resta dels acadèmics i especialment de l'equip de lingüistes de l'AVL.
El DNV recull tot el lèxic de les grans obres lexicogràfiques valencianes i també de les catalanes, especialment les del Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans i les de la Gran Enciclopèdia Catalana. Una de les aportacions que més m'ha sorprés són les més de 6.000 entrades de botànica, moltes de les quals no les trobarem en altres diccionaris en línia a l'abast. Però no és només això, disposem de més de 2.000 gentilicis a un simple clic, i unes altres 3.000 més relacionades amb la zoologia. I és encara un diccionari obert que ha rebut i està rebent contínuament aportacions de lingüistes, professors i d'altres persones interessades pel valencià.
És per això que ara és el moment de fer pinya tots pel valencià, per l'AVL, pel que ha suposat en estos últims anys i pel que volem que supose en el futur per al valencià.

30/5/15

Respectam i et respectaré

Gran principi per a poder conviure. Respectem si volem que ens respectem. El que no podem pensar mai és que els altres no tinguen gens de raó. Respecteu si voleu ser respectats, germans. No gosaria dir si alguna vegada he oblidat mai este principi, la vida ens amaga de vegades coses que hem fet, el nostre cervell és capaç de classificar i amagar allò que no li interessa. Als uns els ha passat que no han sabut respectar els principis dels altres i als altres els ha passat que no han volgut entendre les ignoràncies dels altres. I així ens va encara, ací estem que si l'ou o la gallina, que si la gallina o l'ou. I el que ens cal és que hi haja gallines i ous, gallines que ponguen ous cada dia i ous que es convertisquen en pollets i es facen gallines ponedores, Deixem l'ou en pau i deixem la gallina. Pensem com podem fer que els nostres ous siguen els millors i que les nostres gallines siguen bones ponedores.

27/5/15

Consultes sobre Bocairent

Sobre el poeta Ibn Ruhaim:
Les referències que tinc són 
En el llibre de Sanchis Guarner de La llengua dels valencians apareixia el poeta Ibn Ruhaim de Bocairent. Sanchis segurament ho trau del llibre de Menéndez Pidal que és d'on ho trau també Emilio García Gómez .
En l'Enciclopèdia Catalana, en l'entrada moaixakha apareix Abū Bakr Muḥammad ibn Ruhaim, no diu que és de Bocairent, però sembla que és el mateix poeta. Sempre he pensat que seria fill d'algun senyor àrab important de Bocairent que va anar a estudiar a Córdova i d'ací va passar a Sevilla, però no m'he preocupat per investigar el tema.

Margarita Lachica, de la Universitat d'Alacant, té un PDF penjat en Internet que em vaig descarregar. Diu menys que Sanchis Guarner en la Llengua dels valencians.

Coromines no parla d'Ibn Ruhaim, per a ell el poeta seria Aben-Rohaim. PDF de l'Onomasticon.
Hi ha una pàgina on està kharja d'este poeta:

Evidentment, no va nàixer davall de ma casa, però a mi em fa gràcia la plaqueta que es va posar davant d'una casa que té una porta oval de construcció molt feble i recent que he vist com quasi cau i com s'ha reconstruït. Dic que em fa gràcia en el bon sentit, però explicar que un poeta com ell que va arribar a ser almoixerif de Sevilla va nàixer allí és una mica agosarat, però per al turisme tot val.

Sobre embós:

Nosaltres, quan dic nosaltres em referisc a les nostres generacions i anteriors, sempre hem sentit 'embosso', supose que algú amb voluntat de valencianització posaria 'embós' o 'emboç'. El DCVB té una entrada 'embós' que remet a 'emboç' i en l'accepció 5 per significat et remet a 'embús' que podria tindre un significat al que representa el carrer. No crec que siga un carrer massa antic, a més no té cases, vull dir no té números de casa, ho dic perquè no m'ha aparegut mai en cap documentació. Tinc molts dubtes sobre esta paraula, amb 'ç' vindria de boç, o siga de boca i d'emboçar que és posar un boç. Amb 's' és la forma que tenim els valencians per a referir-nos a l'acció d'embossar, en el significat d'obstruir' que ens serviria en tant que el carrer s'estretix, encara que seria més lògic que li hagueren posat carrer de l'embut, carrer estret o carreronet, però la lògica no funciona sempre. La forma que coneixem amb -o final, 'embosso', fa pensar en un aragonesisme o un mossarabisme, si les dos cases que el formen foren de la mateixa època, però em sembla que una de les dos és prou més recent que l'altra. Algun mossarabista o lexicòleg que sàpia mossàrab ens hauria de dir si és una forma antiga, ja que la forma 'embosso' és l'enigmàtica.

'La calçada excusada'
No ho havia sentit mai! Conec el carrer que sempre hem dit 'la calçà', que escrit seria 'la calçada', un altre enigma per desxifrar, ja em fa pensar el pont de mitja calça, no entenc com s'ha produït el canvi d'accent, de calçada a calça i en este cas sí que obeïx a una 'calçada', a més el pont es construïx, crec, per a anar a l'estació de trens. Dir a Bocairent a un carrer 'calçada' i més el que coneixem amb eixe nom és molt estrany, ja que una calçada és un carrer empedrat i a Bocairent estarien quasi tots. A no ser que este carrer en concret que puja a la Cantereria fora l'únic d'eixa zona o baixara al carrer de Darrere la Vila que seria una 'calçada'. Ara bé, si realment hi ha documentació de la 'calçada excusada' com solen posar les guies turístiques això em fa pensar en un carrer que estaria exempt d'alguna cosa o que tindria un caràcter secret o amagat. En eixe cas tindria un cert sentit, però com dic no ho havia sentit mai ni ho he vist documentat. Tampoc hi ha cases, ara sí. Si hi ha alguna documentació municipal em resultaria interessant, crec que ho vaig començar a veure en les guies de turisme. He estat pensant i no sé si ho he llegit, però podria ser que fora un carrer conegut pels habitants i no pels forasters de manera que si entraven per ací se'ls eximia d'algun pagament o control, en eixe cas seria més important l'adjectiu que el substantiu. Ja et dic que sempre m'ha semblat estrany que un carrer d'eixes dimensions es diguera 'la calçada', per tant millor 'la Calçada Excusada".