Els orígens de la filà Terç de Suavos es
remunten a finals del segle xix, 1867.
En esta època, els nostres avantpassats més lletrats utilitzaven únicament el
castellà per a llegir i escriure, i molts pocs eren els que llegien en valencià,
a pesar de ser la llengua en què parlaven, donada l’escassa formació que
rebien. El valencià quedava només per a l’ús oral i per a algunes composicions
poètiques en forma de cançó. És evident que els fundadors de la nostra filà es
van posar el nom de zuavos
probablement per les notícies que arribaven de Roma d’un cos francobelga que
havia aconseguit molta fama cap a l’any 1860 per la seua valentia i coratge en
la batalla de Castelfidardo. El papa Pius IX volgué que este cos de soldats
recordara els suavos d’Àfrica, molt admirats a Itàlia, i decidí anomenar-los zuavi pontifici. Un any després que els
nostres avantpassats fundaren la filà, en 1868, s’incorpora a este cos l’infant
de la casa reial
Alfons de Borbó. Més tard, i ja en la segona guerra carlina, cap a 1873, hi
hagué en el bàndol carlí un batalló que s’anomenà també zuavos; la vestimenta d’este batalló (bombatxo gris, polaines
negres, jaqueta suava i boina blanca amb borla) recorda molt l’actual
vestimenta de la nostra filà.
Esta breu introducció l’he
considerada necessària per a poder entendre que la denominació de la nostra
filà és des dels seus orígens en castellà i apareix en tots els escrits
oficials com a zuavos. Les notícies
que arribaven al poble a través de la
premsa eren en castellà, ja que no hi havia premsa en
valencià. Però, com pronunciaven la paraula? Amb una zeta castellana, amb una
essa sonora com zero o amb una essa
sorda inicial? Sembla prou evident que distingien dos pronunciacions, quan la
pronunciaven en castellà devien utilitzar la zeta interdental, els que sabien
parlar en castellà, i segurament una essa sorda quan la pronunciaven en
valencià, encara que la corresponent seria una essa sonora. De fet, en l’any
1909, en la cançó que conservem en el llibre del tio Julián diu:
«Asi tens á la filá, asi tens als
teus suavos, así tens una triá de homens templats, fins y bravos. Fem despresi
de la vida, no tenim por á la mort, nostre ardor no coneix mida, tenim el cor
dur y fort. De Castel-Fidardo á Roma y de Foliño a Espoleto si s’am vis en un
apreto, huam pres riense y en broma. Per lo Papa Pio Nono nostra sanc ham
derremat, per l’altar y per el Trono sense descans ham peleat.» (En vers en
l’original).
La referència a la batalla de
Castelfidardo demostra que la inspiració dels fundadors per a crear la filà es
basà en les notícies que arribarien a través de la premsa. Hem vist com en
1909, 32 anys després, encara era recordada la batalla que havia donat fama a
este cos de soldats i que el papa volgué fer seu per a defensar el Vaticà.
Probablement es tracta d’una cançó que s’havia transmés de forma oral entre
suavos.
Des d’un punt de vista estricte
de la lingüística caldria adaptar la paraula suavo, suava a l’evolució
que correspondria si haguera entrat a partir d’una altra llengua que no fóra el
castellà, de fet, la forma que els lingüistes considerarien com a normal seria
la pronunciació sonora de la essa inicial, representada per una zeta i
l’acabament en –u de la forma masculina: zuau.
Esta és la forma que trobarem en els diccionaris oficials i a l’ús. No obstant
això, no sempre els diccionaris i les regles d’evolució de les llengües es
complixen i per això hi ha diverses formes evolucionades d’una mateixa paraula
en una mateixa llengua. Així ocorre amb paraules que tenen un mateix origen i
el mateix significat: (servei, servici);
o que han evolucionat cap a significats diferents: (múscul, muscle).
Als nostres avantpassats suavos
sempre els hem escoltat pronunciar la paraula amb una esse sorda, tal com
nosaltres la pronunciem ara. I sempre hem fet la terminació masculina –avo, mai –au. Esta segona terminació que podem trobar en alguns textos
escrits en català i en els diccionaris obeïx a la tendència catalana d’eliminar
paraules acabades amb –o àtona i adequar-la a la terminació d’altres formes que
fan el masculí en –u i el femení en –va (jueu,
jueva). En valencià, però,
l’acabament de paraules en –o és més general: alardo, barco, boldo, cabeço,
cego, enago(s), floronco, fofo, manco, manyaco, quico, saldo, trumfo, viudo.
Des que vaig començar a escriure
textos en valencià he optat per la forma suavo,
que és la que hem escoltat sempre en valencià als nostres majors. Si haguera
optat per escriure la forma zuau
molts suavos no s’hi haurien identificat i probablement hauria creat rebuig per
desconeixement, i, quan escrivim, el que volem és que ens lligen. Si haguera
optat per la forma zuavo, els lectors
no sabrien si ho escrivia en castellà o en valencià, pocs sabrien que caldria
pronunciar la zeta com la
de zero o casa, és a dir, essa sonora.
Les denominacions oficials són
aquelles que s’adopten de manera oficial, o siga, aquelles que són aprovades
per l’organisme que té la facultat d’aprovar-les. En el nostre cas, una
associació de caràcter privat pot adoptar el nom que vullga, estiga la paraula
en un diccionari o no. Sobretot tenint en compte que, en el cas de suavos, es tracta d’una paraula
procedent d’una altra llengua. El que és important és que la denominació
adoptada siga sentida per la majoria com
la més idònia, com a pròpia i que no cree rebuig.
Per tant, queda demostrat que la
forma suavo és l’evolució
bocairentina de la paraula zuavo i
que servix per a denominar els membres masculins de la filà Terç de suavos. Un
altre tema seria la paraula terç, terci o
tercio. Les tres denominacions
podrien considerar-se vàlides.
Bocairent, 29 d’octubre de 2006
Entrades
